Un vedellet perdut

está cansat

Aquestes coses si que m'atabalen. Caminant pel camí que va pel costat del riu vam trobar aquest vedellet que s'estava quiet sense ni aixecar el cap quan vam passar tots amb el nostre xivarri. Tothom, mirant i comentant ¿està mort? ¿estarà malalt? i jo que el veig i no vaig poder-me estar. Vaig baixar fins a la llera i Me'l vaig mirar de ben aprop, respirava i semblava dormit. De cop veig que obre els ulls i els torne a tancar... bufff menys mal sembla que està bé. I anava guipant, anava obrint els ulls com si volés dissimular com aquell que s'en desentén de tot el que l'envolta... feia riure i tot si no fos perquè estava convençuda que s'havia perdut, s'havia despistat i allunyat del ramat i de la mare, suposo que al baixa per voler beure aigua s'havia entretingut més del compte i al veure's sol s'havia quedat allí o be esperant o be perquè estava cansat.

Li vaig fer un parell de fotos i vaig tornar corrents a unir-me al grup que continuava caminant com si els perseguissin els dimonis ¡mira que caminen ràpid! i em vaig quedar força preocupada i no me'l podía treure del cap. Es veien les petjades de tot el ramat que havia passat per allí però no vaig poder ni veure'l ni trobar-lo, ni animal ni persona que podés donar-me raó o be explicar-li el que havia trobat.

Confio que el pastor, l'amo del ramat, suposo que el trobarà a faltar i/o s'espavilarà per anar a buscar-lo, un vedell no es deixa perdre així com així... també es fàcil que el trobi doncs aquests ramats, per be que van lliures per la muntanya, acostumen, quasi sempre, a fer el mateix itinerari, a més a més, el bosc estava delimitat amb valles electrificades que les posen perquè el bestiar no surti dels límits marcats.

La qüestió es que li vaig fer una foto i que m'agrada molt i per això la penjo en el meu món embolicat.

El naixement d'un riu.

el riu i l'excursió

Va ser una excursió realment bonica, Sant Llorens de Morunys es, encara, una zona verda i plena de boscos. Vam fer un desnivell de quasi 1000 metres i la caminada no va resultar gaire feixuga. A mi m'agrada pujar agafo el meu ritme i poquet a poquet vaig fent, m'agrada molt més que les baixades cansen molt les cames. Aquesta vegada tot era pujada i dalt de tot ens esperava l'autocar per tornar a casa desprès de ben dinats.

Anàvem per la vall de Lord on, en el seu si, i serpenteja el riu Cardener, vam anar seguint-lo, saltant d'una banda a l'altra fins que vàrem arribar allà on neix. Es estrany veure els naixements dels rius, no se sap d'on surt l'aigua, de vegades d'entre les roques, de vegades surt de la terra com si vulgues deslliurar-se de la foscor, de vegades neixen tímids i petits i mica en mica es van fent grans i agosarats, segurs que tota la terra que han descobert la podran cobrir amb les seves aigües, i de vegades ja neixen amb tota la força del món amb alegria comencen saltant i corrent una mica esbojarrats, això si, sempre neixen amb l'aigua neta i transparent, neixen alliberats, semblen criatures. Més endavant en el seu curs, igual com els nens a la seva vida, anirem malbaratant-los, embrutant-los, tancant-los, els anirem privant de la seva lliberta i està clar, de la seva alegria.

Aquest es el naixement del riu Cardener, dos cortines d'aigua que s'estiraran, s'estiraran fins a semblar una cinta, de primer de color de l'aigua, perquè te colors l'aigua, i més tard, aquesta cinta anirà amagrint i agafant els colors tèrbols amb el que tenyirem els humans.

A punt de tornar al niu

a punt de tornar al niu

Me'l vaig trobar a la galeria de la cuina, dalt de tot del sostre, mig penjat en una tub de l'aigua. Estava espantat.

Vaig intentar d'agafar-lo, cada vegada que ho provava arrencava un vol gairebé desesperat, va caure dues vegades, volia sortir però no podia, no trobava com malgrat que havia obert la finestra.

Tan fluixet l'agafava, per no fer-li mal, que ell aconseguia fugir de la meva mà. Al final, i desprès d'una bona estona d'intentar-ho, vaig aconseguir-ho, abans, però ja havia anat a buscar la màquina de retratar.

I així va ser, li vaig fer un parell de fotos mentre el tenia agafat i desprès vaig treure el braç per la finestra i vaig obrir la mà. Es va quedar arraulit al palmell, estava cansat i no es veia amb forces per arrencar el vol, el veia com panteixava, aprofitava aquella estona per descansar, estava tranquil perquè sabia, havia endevinat, que no li volia fer mal, i així va ser com vaig poder fer-li la fotografia, un parell o tres... amb una mà l'ocellet i amb l'altra la càmera, fins que es va veure amb forces per tornar a volar. Va arribar al pi que està davant de la finestra, suposo que en el arbre hi deu tenir el niu, els sento de matinada com piulen i gairebé em desperto cada dia en la seva companyia.

Va ser curiosa la situació acabava de passar una estona semblant mentre escrivia al cafè, havia estat una experiència desagradable, em sentia diana d'uns quants brètols i em sentia acorralada, si, si, potser es una bajanada però estava dolguda per el que m'havia semblat una persecució sense cap sentit. Al veure l'ocellet tancat i acorralat em vaig sentir identificada i quan per fi va poder tornar a volar en llibertat em vaig posar contenta, les fotos que li havia fet vaig voler regalar-les a qui , al meu entendre, s'ho mereixia i així ho vaig fer, he posat les fotos al meu àlbum i van ser un motiu d'intercanvi al cafè amb aquells que les saben i poden gaudir.

La platja petita

vaixells a la platja petita

Des de la platja petita, allà on moltes vegades he jugat amb el meu delfí, vaig poder fer aquestes fotos de dos vaixells que estaven ancorats a la cala.

Com m'agradaria un dia poder navegar en un veler, amb les veles ben blanques i inflades recollint el vent. Com m'agradaria poder gaudir d'una bona estona, perduda al mig del mar, acompanyada d'uns ulls negres i brillants que observen amb curiositat, d'una boca que riu i somriu, d'un company de "francachelas" que faria com els nens, llençar-se des d'el vaixell a l'aigua transparent i blava com només es troba enmig del mar. Només de pensar com li agradaria, només per això, val la pena somiar.