No es pot explicar fàcilment, hi ha paraules petites que es fan grans i grans i grans i omplen i quedes plena i eufòrica i tot et dona voltes i t'emociones… això es el que em va passar
¡n'hi ha tantes de paraules petites que es van fer grans!
I tinc ganes d'escriure, escriure per el plaer de fer-ho i aquesta ànsia quasi sempre porta una direcció, escriure per a qui jo se que llegirà, ho entendrà, ho gaudirà, ho recordarà, ho estimarà… escriure per a qui em va mimar la meva capacitat de fer-ho.
Hi ha estones que el cor s'em fa petit perquè penso ¿soc encara capaç d'escriure-les aíxí? i aleshores el que faig es viatjar per els meus records, viatjar per els arxius d'un tros de la meva vida que ha estat i es plena, un trosset que va començar i… no s'acabarà, no, no s'acabarà perquè allò que s'ha viscut sempre o portes al teu damunt t'acompanya allà on vas… mira que deu ser gran la memòria que hi cap tanta cosa!
Unes paraules petites d'aquelles que son grans:
me quebré como un cristal
y tu viniste
y me consolaste
y me reconfortaste
Les penses, les escrius o les dius i allà van cap al seu destí… com aquestes:
Quieta, parada, atenta, sintiendo la caricia, que entra
dentro, y... no te muevas, que no termine, y el calor y el roce y el sentir
y el placer y la emoción y la ternura que rezuma.
Doncs si, son paraules petites que es fan grans. Son boniques oi?
