Solitud

Avui m'he sentit així de solitaria... encara que , com ell, no empresonada.
No se pas que passa, no ho entenc, m'he sentit assetjada per tot arreu. Em sorprén més del que pensava ¿a la gent li agrada fer mal? No ho se...

Incomprensió

Perquè vaig acabar l'any llegint el vaig començar escrivint un "soneto" trist, més ben dit, indignat.

Passeges tranquilament per un local buit, amb aquella olor que queda impregnada a totes les sales i racons, olor d'humanitat, olor d'amistat, olor de companyia i també olor d'aquells a qui no entens o no entenen, olors desagradables moltes vegades, olors de rancunies olors d'intoleráncia.

Una certa tristor m'acompanyava, trobo a faltar molta gent, els que s'han anat, els que no gosen entrar, els que han estat acomiadats perquè son diferents.

¿perquè?

La amistad encarcelada.

No es verdadero el amor del amigo
Que permite impasible la ofuscación
De quien le quiere y defiende con pasión
Mimando sueños contra un enemigo

No es lealtad ni amistad, es avaricia
Egoísta es su forma de proceder
Generoso sentimiento es el querer
Bien está guardarse de la codicia.

Carcelero despiadado es el amor
Todo lo quiere, es acaparador
El cariño deviene prisión ciega.

Abre la puerta al amor, carcelero
Deja libre la amistad encerrada
Poséela franca pero no asfixiada.