Desde la meva finestra

Desde la meva finestra, originally uploaded by embolic.

Si senyor! acabo de descobrir un altre eina per poder enviar les meves fotos al meu món embolicat i m'he estrenat amb aquesta magnífica vista des de la meva finestra... un pi engalanat amb neu fresca caiguda a primera hora del matí.

Es un pi que el dia que el tallin em tallaran un trosset de la meva vida. Si, aquest pi era ben petitet quan vaig arribar a viure a Sant Pere de Ribes. Encara es extraordinari que visqui en un terreny que no se l'ha menjat la especulació... encara ningú ha edificat.

Aquest pi ha anat creixent i creixent tants anys com he estat vivint en aquesta casa i ara es tan gran que gairebé puc tocar les seves branques amb les mans.

Es un temor que sempre tinc, el dia que aquest terreny caigui en mans d'algun promotor em tallaran el pi i em cegaran la vista... i gairebé em cegaran a mi.

No se pas com ho aguantaré com m'ho faré... necessito poder allargar la vista sense cap impediment per poder deixar anar volar la meva imaginació. La casa es petita... si em tapen la vista em semblarà un cau i jo no puc viure en un cau.

Aquest matí quan parlava per telèfon amb el meu pardalet estava asseguda a terra traient el nas per la finestra i acabava de fer-li la foto... era bonic el paisatge convidava a sortir a caminar per poder jugar amb la neu. La neu s'ha fos aviat però he pogut captar la bellesa en aquest pi. Ha valgut la pena.

Sentada a la lluna

Sentada a la lluna

Fixeu-vos fins aquí he arribat.

M'ha costat no tinc perquè negar-ho però al final m'he instal·lat.

Si està be, des d'aquí dalt puc contemplar el món amb tota tranquil·litat... i enviar petons...

Al final ho he aconseguit, sempre somiant amb la lluna doncs apa! ara mi he aposentat. Ja cal que es preparen els núvols i les estrelles perquè els atraparé amb les mans i podré fer tots el dibuixos que pugui i sàpiga fer… amb una tela tan gran no crec que tingui problemes.

Esperaré quan surti el sol per que em deixi els seus colors i aniré tenyint amb coloraines els nuvolets, posaré en marxa la imaginació i tothom es quedarà bocabadat al veure el que es pot arribar a dibuixar. També li demanaré a l'arc de Sant Martí que surti de vegades… i que em deixi els seus…

Us imagineu poder dibuixar, per exemple, un bosc agafar els núvols i donar-los les formes dels arbres i pintar-los d'un verd esponerós, plens de fruites de tots els colors.. si… els estels aniran penjats.

O el mar… un mar fet de núvols blancs i una miqueta de blau o violeta… amb la seva escuma arrissada a la cresta de les onades, i un petit vaixell que navegarà tot majestuós amb la vela gran i blanca ben inflada… el vent bufarà i la inflarà.

També podré preparar una magnífica cabana amb la seva xemeneia i el fum que sortirà enfilant-se ben amunt. Suposo que ja us imagineu qui hi haurà dins la cabana un parell de pardals... un parell de criatures... si mirés algú per la finestra els podria veure rient, jugant i estimant.

Es podrien fer moltes coses, moltíssimes... només cal imaginar-ho cosa que poca gent ho pot fer... però jo si i el meu company també.

Un mitjó

Es curiós el que pot arribar a provocar la vista d'un mitjó!

Es tant l'entusiasme que m'han de aturar les mans!!!!!

I aquesta es bruixa.

Parlant d'hores m'ha vingut el record, acabada d'intal.lar l'hora nona he recordat l'hora bruixa.

LA HORA BRUJA

que es mas de media noche, hora bruja

es casi la una.

no, lo decía porque la tradición dice que

a media noche, con el cambio de día, las almas también van cambiando

y es en este momento, peligroso

cuando alguna se puede equivocar y confundirse

tropezar con otra alma y fundirse en ella.

De dos sólo quedará una

y existirán dos cuerpos

en los que habrá, en cada uno, la mitad de dos almas.

eso, por eso, se dicen que ...

son dos almas gemelas.

12 de mayo 0:54

La hora nona

Hummmmmmmmmmmmm... es totalment excitant!! he pogut entrar a La hora nona i m'ha semblat com entrar en un santuari un espai que aviat serà ple de tendresa, poesia, picardia, joc i alegria…

He entrat de puntetes, de fet només he entrat per arranjar un pany que estava espatllat i no obria la porta i ho he aconseguit… i he deixat amb tota la suavitat de que he estat capaç una clau… que confio esdevingui màgica.

Es curiosa la sensació que dona entrar en un habitacle solitari que s'omplirà de vida es com preparar una llar per estrenar.

He sortit silenciosament, he deixat la clau ben amagada, tant que suposo que no la tornaré a trobar… només podré entrar quan em convidin o bé quan hi vulgui deixar unes lletres a la bústia.

Moltes gràcies per la confiança.

Paraules petites que es fan grans.

No es pot explicar fàcilment, hi ha paraules petites que es fan grans i grans i grans i omplen i quedes plena i eufòrica i tot et dona voltes i t'emociones… això es el que em va passar

¡n'hi ha tantes de paraules petites que es van fer grans!

I tinc ganes d'escriure, escriure per el plaer de fer-ho i aquesta ànsia quasi sempre porta una direcció, escriure per a qui jo se que llegirà, ho entendrà, ho gaudirà, ho recordarà, ho estimarà… escriure per a qui em va mimar la meva capacitat de fer-ho.

Hi ha estones que el cor s'em fa petit perquè penso ¿soc encara capaç d'escriure-les aíxí? i aleshores el que faig es viatjar per els meus records, viatjar per els arxius d'un tros de la meva vida que ha estat i es plena, un trosset que va començar i… no s'acabarà, no, no s'acabarà perquè allò que s'ha viscut sempre o portes al teu damunt t'acompanya allà on vas… mira que deu ser gran la memòria que hi cap tanta cosa!

Unes paraules petites d'aquelles que son grans:

me quebré como un cristal

y tu viniste

y me consolaste

y me reconfortaste

Les penses, les escrius o les dius i allà van cap al seu destí… com aquestes:

Quieta, parada, atenta, sintiendo la caricia, que entra

dentro, y... no te muevas, que no termine, y el calor y el roce y el sentir

y el placer y la emoción y la ternura que rezuma.

Doncs si, son paraules petites que es fan grans. Son boniques oi?

No soc ningú.

El bosc animat

Porto força dies ben estranyada… es com si estigués en un bosc ben orientada i em trobés contínuament homenets perduts.

El cas es que els pregunto:

-Vas perdut?

-No, que va se exactament on soc!

-Hi on creus que ets?

En mig d'aquest bosc que està a la meva disposició.

¿Tu creus que el bosc es per això per utilitzar-lo?

I doncs perquè serveix si no?

No se… jo crec que dins del bosc no soc ningú, m'agrada sentir-me part d'ell. Deixo que em regali els seus sons, la seva vida, la seva humitat, el seu color, la seva olor, la seva calor… que m'acariciï la cara amb el seu ventet, amb les seves branques i jugo i viatjo amb ell quan ell també juga… no se com es pot utilitzar no se com es fa.

-Bah! d'aquesta manera no aniràs mai en lloc… et perdràs.

Doncs a mi em sembla que es al revés, que jo se on soc i tu no!

I els homenets continuen el seu camí tots decidits… i jo m'espero al mateix lloc… al cap de poc tornen a aparèixer… passen pel meu davant sense veurem… i continuen el camí… i així una vegada i un altra i una altra convençuts que arribaran al seu destí.

Ves per on.. jo no tinc destí, simplement estic allà. I se on soc i estic orientada el que no se es, si potser, estic equivocada.

De fet tant me fa… equivocada o no jo, en mig del bosc, no soc ningú.

De "El bosque animado".

¡Señor, si no veis más que la vida en torno! Donde fijáis vuestra mirada divisáis ramas estremecidas, troncos recios, verdor; donde fijáis vuestro pie dobláis hierbas que después procuran reincorporarse con el apocado esfuerzo doloroso de hombrecillos desriñonados; donde llevéis vuestras presencia habrá un sobresalto más o menos perceptible de seres que huyen entre el follaje, de alimañas que se refugian en el tojal, de insectos que se deslizan entre vuestros zapatos, con la prisa de todas sus patitas entorpecidas por los obstáculos de aquella selva virgen que para ellos representan los musgos, las zarzas, los brezos, los helechos. El corazón de la tierra siente sobre sí este hervor y este abrigo, y se regocija.

La fraga es un ser hecho de muchos seres.

*********************************************************************

Si esos hombres se asoman a la fraga piensan que el aire es bueno de respirar, o en cuánto dinero producirá la madera, o en la dulzura de pasear entre la sombra verde con su amada, o en devorar una comida sobre el musgo, cerca del manantial donde pondrían a refrescar las botellas. Nada más pensarían, y en nada de ello estaría la fraga, sino ellos. ¡Triste obsesión que hace tan pequeños los horizontes de la vida como el redondel de un disco! "¡Yo, yo, yo!", va repasando la aguja hasta ese final que copia tan bien los estertores humanos…

El meu avatar i la seva història

Hola món embolicat, fa molts dies que et tinc abandonat i això no pot ser ¿no creus?

Fixa't una cosa, mira si vaig embolicada que m'he adonat que encara no he explicat a ningú perquè em dic embolic!

Doncs bé, ho explicaré i a més a més anirà guarnit aquest escrit amb el meu avatar, el que m'acompanyarà sempre vagi on vagi.

Aquest es el meu avatar… fixa't bé es un dibuix que me l'han regalat DUES VEGADES! quina sorpresa no? Doncs no, no es una sorpresa es que no podia ser d'altra manera, havia de ser així.

el meu avatar

Aquest dibuix m'el va fer el meu pare abans de néixer jo, si, suposo que va pensar que la seva filla, encara que ell no sabia que seria nena perquè en aquells temps no hi havia manera de saber-ho, seria més o menys aixís, diguem-ne que com un angelet amb cara de trapella, unes ales, rient i sentada damunt d'un llibre. Personatge que podia ser nen o nena perquè, no se si ho saps, diuen que els àngels no tenen sexe, bé… continuem, vaig sortir nena i sembla ser que no gaire diferent a l'imatge que el meu pare es va fer de mi.

No soc un àngel, no fotem! però si que soc bona persona, trapella també, encara ara als meus anys les trapelleries son les situacions que em fan gaudir i viure. Ja de ben petita m'ha encantat llegir, i continua agradant-me encara que en els últims temps no llegeixo gaire perquè altres coses em distreuen i també perquè no hi ha gaire llibres que m'enganxin i a més a més es un hobby una mica car.

Be, aquesta es la primera vegada que em van regalar el meu avatar i la segona va ser quan una persona molt estimada, molt i que m'estima el va veure i m'el va regalar "escanejat" ¿quina paraula més estranya no?

Per explicar-ho d'una manera que ho entenguis, va agafar el meu dibuix i el va passar per una màquina màgica, aquesta màquina va repetir el dibuix exactament igual de manera que pogués utilitzar-lo com una foto per poder-la fer servir com avatar a tot arreu allà on vaig quan viatjo per el món virtual. Si, si… també hi ha un món virtual, no t'esveris, es un món que té molt d'embolicat i al damunt hi hem d'afegir que tots els embolics no els pots ni tocar… son lletres, dibuixos, fotos, imaginació, fantasia, engany i també veritats. I ficat en un raconet d'aquest món tan enrevessat em vaig trobar un dia un altre angelet, petitet, trapella, que li agrada llegir, riure i embolicar… i com no podria ser d'una altra manera m'en vaig enamorar. I aquest angelet em va fer per segona vegada el mateix regal. ¿pot ser perquè tots dos m'estimaven i m'estimen? Si, això crec, això va ser, i així ha estat.

Aquest angelet petitet i trapella amagat al món virtual un dia es va fer realitat i el vaig poder veure, tocar i gaudir, encara continuo fent-ho, es la meva part real/fantasiosa que fa que pugui continuar sent com sóc… embolicada. I ha una altra cosa que hauries de saber, estic gairebé convençuda que va sortir del món virtual perquè els meus embolics el van agradar.

Bé, ja saps perquè el meu avatar es aquest, el nom d'embolic es… ¿com ho diria? potser també perquè no podria ser un altra… sóc un embolic, embolico, m'agrada embolicar, m'agrada viure embolicada i agrado a qui els encanta viure embolicats. ¿Es fácil d'entendre no?

Bé món, espero que guardis per molt temps dins la teva panxa aquesta explicació… algú algun dia la podrà llegir i potser entendrà tot el que explico aquí.